Carles: Visca els ñus rebels!!!
(Escolta, aquest excitat de la 6a avingunda va morir a l'estil Mufasa! Tot un homentage a El Rey León!)
Bona missa a Harlem!
"Buenu, buenu, buenu" .
No tenim paraules!
Aquest matí ens hem aixecat
somiant encara amb nyus caient pel carrer, però amb el pensament posat en un
barri de NYC que hem vist molt a les pel·lis però que ens fa cosa anar-hi a
soles.
Així que amb l'esperit "Som-hi!",
no som ni serem les primeres noies que van soles a Harlem, i amb l’advertiment
clar de la Marta: "no portis la
càmera ni res ostentós", hem sortit ben d'horeta de casa, no fos cas
que ens perdéssim. La missa comença a les 11.30h però la Marta vol arribar-hi
amb temps, i hem anat cap el metro.
L'hem agafat a Lexington amb la
53 (brothers, la nostra parada, al costat del Starbucks de l’hotel Double
Tree), un barri podríem dir-ne segur. És
curiós perquè aquesta mateixa línia puja fins el Bronx i el nom dels carrers no
canvia. Passa per tota la zona residencial de Central Park; després el mateix
carrer ja és Harlem fins que creua el riu i canvia de nom per entrar al Bronx.
La qüestió és que el nom no canvia
però el personal que hi ha al metro sí. I quan els pocs blancs que viatjaven al
mateix vagó que nosaltres han baixat a la parada que hi ha a l'alçada del Guggenheim, ens hem quedat ben
soles amb tres personatges estranys (recordem que la nit passada va ser cap
d’any i crec que aquests tres encara estaven de celebració) i un negre, o afroamericà per dir-ho
políticament correcte, simpàtic i encantador. Encara ens quedaven tres parades
i jo ja veia malosos esperant-nos
fora.
Al sortir, un moment de
desorientació: carrers amples, cases baixes amb escales a l’entrada, botigues
on hi venen de tot, i cartells escrits en castellà com "Mi Barrio" o
"Carnicería". Però la zona fa més respecte pel que hem sentit a dir que
pel que veiem, tot i que sola segueixo pensant que no hi vindria mai. No es veu
ni un blanc, al menys a aquest banda de Harlem.
Som a l’East Harlem on hi
conviuen les comunitats afroamericana i hispana.
Un cop situades, hem anat caminant
de la 116 a la 120 i després dos carrers a l'esquerra.
Estranya imatge la de creuar Park
Avenue i, en comptes de trobar botigues de luxe i un passeig al mig, amb arbres
il·luminats de llumetes nadalenques, creues per sota la via elevada del tren
(la típica imatge de les pel·lis on de nit queden els malosos), n hi trobes cotxes aparcats sota i cases a tocar de la
via elevada.
Si, si, aquesta via es Park Avenue.
La següent travessia ja era la
nostra. Allà havíem de trobar-nos amb la Bethel Gospel Assembly... i SÍ, hi era!
Al carrer 120 amb Madison.
Una entrada amb escales
d'església moderna, o també podria semblar l’exterior d’una escola, i en el
hall unes negres estupendes i mudades donant la benvinguda. Quan entres a la
sala (ja estaven cantant) unes altres dones amb guants blancs (encara no sé per
què els duen, ni ho sabré) t'acompanyen a seure i fan moure la gent del banc
perquè et facin lloc.
Així que ja ens teniu amb cara de
no saber on érem: si a una missa o a la matiné d’un teatre, assegudes en un
banc, rodejades de feligresos que cantaven, a peu dret, al ritme d'un cor de
sis cantants amb una solista, dos teclats, bateria i trompetes.
I nosaltres els blanquets que n’érem
pocs, molt pocs, allà sense saber ben bé què fer: si asseure’ns, si treure'ns
la jaqueta, si estar drets com ells...
Total, que hem triat la millor
opció: dretes, i jo jaqueta fora. La Marta no se l'ha tret, no sabeu com ha
suat la pobra!, per poder amagar la càmera a la butxaca i poder fer alguna
gravació dissimuladament. I ja ens teniu intentant seguir el ritme d'aquells
feligresos, impossible de seguir. Tot i que, dos minuts més tard, et sents com
en un teatre musical i et trobes seguint els temes: hi ha una pantalla amb la
lletra de les cançons-pregàries, tipus kareoke. I piques de mans i mous el cos,
una cosa ben estranya, però que passa sense voler, us ho prometo. Ja sabeu que jo
no canto i que la meva religió no em permet ballar. Doncs avui ho he fet tot! La
Marta ha cantat menys, i això que ella canta bé.
Tan sols puc dir que la cosa va
cada cop a més. De cop, el cor i la solista acaben de cantar i surt una donassa
mudada i amb un barret, com un "tocado", de color blanc, i penses: Ara surt la diva. I no! Era la capellana, portava el
"alzacuellos" (es diu així? ). I es posa a cantar i diu que hi ha
gent nova entre ells i que tothom segui, menys els nous. Així que ja ens teniu
a la Marta, a mi i a quatre més, que eren a l'altre banda del passadís central,
drets, mentre la resta es queden tots asseguts i mirant-nos, somrient. I la diva
que ens comença a donar la benvinguda cantant i a poc a poc, però ben assajat,
els feligresos que s'alcen, tot cantant de cara a nosaltres, alhora que ens donen
la mà, i vénen cap a nosaltres des d’altres files per saludar-nos, sempre sense
deixar de cantar "welcome, welcome...!"
Sincerament, no sabíem si riure,
plorar o apretar a córrer. Però he de dir que, a partir d'aquí, et deixes anar
i tot és molt emocionant. Tant, que no només hem cantant sinó que se’ns ha
escapat alguna llàgrima. Oh, Lord, Hey, Men!!!
S'HA DE VIURE! Si aquí les misses
fossin així... Perquè ho fan tot i tot cantant! Es donen la pau però com si fos
una alegria o fes temps que no es veiessin. I el cos de Crist… quan es mengen
el tros de crispi (si no ho es, s’assembla a un tros de crispi de Kellogg’s) es
transformen; igual que quan es prenen el chupito de sang: alcen els braços i van cridant Oh, yeah! I quan donen
l'almoina, no passen amb una cistelleta pels bancs; primer et donen un sobre i,
quan toca, la gent surt ordenadament de les files, recorre el passadís central
i deixa el sobre tancat dins una cistella. I tot això passa mentre la resta
canta de cara als que van per el passadís, agraint-los el gest.
MOLT FORT, AIXÒ É MOLT FORT!
I quan hem marxat a mig sermó, el
sermó es d'un showman que la gent crida, aplaudeix, riu i s'emociona i el
"bishop" fa un autèntic show interpretatiu que pot durar una hora o
més, el del meu costat m'ha dit: Are you leaving? i jo: Sí ,com avergonyida. I ell: God Bless You.
I em dóna la mà i la senyora del seu costat també m'agafa la mà: God
Bless you and thank you for coming. I així amb tota la gent que ens
trobàvem fins a la sortida. I nosaltres, en un estat de mig xoc, amb unes llagrimetes
tontes que et surten dels ulls sense voler-ho, alhora que et surt un riure
fàcil, marxes tot desitjant un bon any a la gent que et va acomiadant i donant-los
les gràcies per la rebuda.
Uff... Un altre món està més al
nord de Central Park i esperem que no es converteixi en un centre turístic.
Petons família.
Per cert us envio foto de l’estrena del vestit d’aniversari.
Tot sopant brindem per tots.
Ah! Sabeu on soc???
Demà més.
