La Vista

Congost de Mont Rebei
(foto cedida pe www.castellsdelleida.com)

Diuen que moltes coses entren per la vista i no negaré que en el meu cas és així.

Però és molt difícil no sentir res quan et trobes envoltada de camps d'un verd intens que es mouen com si fossin mars acaronats per un vent suau. O quan de sobte el verd dóna pas a muntanyes i congostos que amaguen coves prehistòriques i restes de castells.

Recordo que em va impressionar el Santuari de Salgar, (no per la seva grandesa, ni els seus jardins, ni les seves vinyes que l’envolten, no, no te res de tot això)

Es troba en una obaga d’un caminoi que baixa de Montsonís cap el Segre, de fet si vas despistat mirant el marge del riu i pensant que et sortirà una bestiola en qualsevol moment, ja te l’has passat.

Una de les parets del santuari és la mateixa pedra de la muntanya  o balma. L’església es romànica i el seu claustre és renaixentista. Com a fet curiós mireu les seves dues campanes, una d’elles està feta amb un obús. I pels més agosarats es pot pujar a veure la verge, pujant per les parets de la muntanya com si fóssiu  aranyes. (qui tingui vertigen millor que no pugi ja li ensenyaran les fotos, no és que sigui alt ... és que fa impressió).

Monestir de Salgar

Cova de la Mare de Deu de Salgar 
(Foto cedida per www.castellsdelleida.com)

Just davant a l’altre marge del riu Segre, al penya-segat d’Antona, hi ha coves amb pintures rupestres que van del neolític a l’edat de bronze (“ahí es na”).

Introducció als 5 sentits

Per a mi parlar de la Noguera és parlar de sorpreses.

La Noguera no té platges ni pistes d’esquí ni un turisme massiu.

Per a mi la Noguera era una terra de pas.

De pas del mar a la muntanya, camins que ens porten cap a la frontera dels Pirineus, de pas cap a Andorra per Artesa de Segre i Ponts (qui no havia anat a esquiar i feia parada a Ponts per menjar?), de pas cap a la Vall d’Aran per Balaguer, recorrent el pantà de Camarasa …

Però gràcies als pares un bon dia vaig redescobrir la Noguera. Ho vaig fer des de Montsonís, un poblet que ara fa uns 20 anys eren 4 cases i la majoria en runes. Era un poblet sense aigua corrent, era un poblet que no tenia carretera asfaltada per arribar-hi, era un poblet que a mi em donava l’impressió que estava a la fi del mon i no hi havia res especial per fer-hi, res per gaudir; un poblet on hi vivien durant tot l’any d’unes 5 persones; un poblet amb estius a 40 graus i amb hiverns on la boira l’envolta tot, cobrint-lo d’un misteri que no et deixa veure més que els teus peus.

Sembla un “sin sentido” que diríem en castellà que després d’aquesta descripció, recomani la Noguera, però com us dic la vaig redescobrir i ara per mi es una comarca que ha de ser redescoberta per tothom i que s’ha de assaborir amb els cinc sentits ben oberts.

Tan sols espero poder transmetre tot el que jo sento mitjançant aquest sentits.