Dia 07 - Sota zero.

 03/01//2012  Quin Fred!!

Demà tornem cap a casa. Però encara ens queden unes horetes per acabar de passar fred, un fred horrorós que va arribar ahir, com aquell que no vol la cosa.

I marxem demà dia 04, es que....

Teníem un dia ben planejat, cosa que no havíem fet fins ara, que anàvem de "xulillas"" improvisant i sense mapa. Impressionant!.  Havíem fet una reservation via Internet per anar a veure el Memorial 9/11 de les Torres Bessones a les 12.00 a.m. i, després, la Marta volia anar a Macy’s. Jo li havia promès que hi tornaríem, tot i que no hi ha res que m'agradi menys que anar de botigues, ja ho sabeu.

El dia pintava tranquil i assolellat. Per fi un dia descansat, i sí, mami, tot amb metro. Així que les dues daines han sortit de casa amb temps suficient per perdre's, anar a peu una estona fins a l'Empire, uns dotze carrers direcció sud, i d'allà agafar el metro cap el World Trade Center. I ho hem fet, però amb el cos encongit pel fred i pel vent que, quan girava les cantonades del carrer i t'enganxava, feia que les orelles et quedessin com les de Mr. Spock. Estàvem sota cero!!!

Avui, el metro més que un mitjà  de transport era un refugi pel fred. Així que: metro i cap al Word Trade.

Un cop allà el fred era encara més intens: a tocar del mar la cosa es posava dura. He de dir que, quan hem entrat a la oficina on es recullen les entrades per la visita, hem al·lucinat del merchandising que hi ha al voltant de l'atemptat: fotos, imants, llibres, samarretes, records...Uff, impressionant! No tant com l'església que hi ha al davant, la Saint Paul, que durant aquells dies es va convertir en centre d'acollida i on la gent va penjar i omplir la reixa que l'envolta amb missatges i fotos pels familiars desapareguts. Ara la majoria són dins d’unes vitrines.  MOLT FORT!!!

Però tornem a lo nostre. Hem recollit les entrades amb el número de reservation i hem anat a buscar l'entrada del Memorial. Has de passar les obres, unes tres travessies i girant a la dreta hi ha l'entrada. De fet, és l'entrada a les obres de les noves construccions, però et separa una tanca.

Aquí, com a tots els llocs oficials-turístics, també et fan treure tot el que xiuli, deixar-ho en una safata i passar per l'arc detector. I, Senyor! Quin fred! Ara ens hem de treure la jaqueta???!!!  Si, és clar, ni fred, ni re.

El Memorial és, és, és... dir impressionant és poc. A l'espai que ocupaven les torres ara  cada una d'elles són uns cubs buits per on hi vessa aigua, per les quatre parets. 

És com si fossin invertides, com si les torres estiguessin ensorrades dins la terra. Mireu les fotos perquè m'explico fatal. Penseu que feia tant de fred i tant de vent que l'aigua de les "piscines” sortia amunt i quedava gelada a la part del terra on no hi tocava el sol. Hi havien treballadors tirant sal!

Un cop feta la visita hem anat a escalfar-nos, que no esclafar-nos, a uns magatzems. I després, gran idea!, apa!, a menjar una sopa de pollastre al Chinatown!!! Total, són dues parades de metro.

I cap a Chinatown que hi falta gent! Era tard. Al sortir del metro, el sol havia quedat tapat per uns nuvolots i el vent tornava a atacar, així que hem triat "pito, pito” entre dos restaurants.

Ja dins, hem començat a entrar en calor i, gràcies a Déu, aquesta gent et dona dinar encara que siguin les 15.30 h i no fan com a França que, a partir de les 14 h, a  la que entres per la porta et miren amb un somriure maliciós i et diuen amb una amabilitat que els pegaries: Oh, je suis desolé mais la cuisine c'est fermée.

De cop, he recordat a lady Tenko i he pensat: malament, hauríem d’haver anat a un  italià. I sí, ho havia pensat bé. Hem demanat sopa de pollastre o això és el que nosaltres creiem que havíem demanat.

A la carta ho posava ben clar: Soup. Chicken with  corn. És clar que, quan el cambrer ens ha demanat què volíem i li hem dit que chicken soup, ell ha dit alguna cosa que sóc incapaç de transcriure i nosaltres li hem repetit el que volíem. La Marta "hasta " ho ha assenyalat a la carta i ell ha dit alguna cosa com: Aiya, chickanconsup. Ho ha dit sense deixar de moure el cap molt ràpid amunt i avall com afirmant, o com els gossets que abans es portaven al darrere dels cotxes. De segon, un pato Pekin, mitja ració. I aquí sí que no sabem que ens ha preguntat, ni que s'ha auto-respost.

Per fi ha arribat la desitjada i esperada sopa... un caldero de color groc, seria del corn, amb unes coses que suraven i que poc s'assemblaven al pollastre, i una textura… com us ho diria? espessa alhora que mucosa??? Eren clares d'ou!!! Però, d'ou cru! Les coses que suraven eren les clares que de l'escalfor s'havien cuit i la textura era de la clara no cuita, ecs, ecs, ecs, i ecs! El sabor no era dolent, del pollastre tan sols hi havia l'aroma, dels corns, algun n’hi havia. Però, què feia aquella comunió de clares d'ou allà???  Era sopa de clara d’ou cru amb blat i aroma de pollastre!!! Hem decidit que deu ser molt nutritiu i que segur que ens dóna energia. Així hem pres unes cullerades i…ja no podem més, gràcies. Tènkiu. De l’ ànec ja ni us en parlo... 

El compte i com havia promès a la Marta cap a Macy's, que ve a ser un Corte Inglés a lo bèstia.

Família, aquí finalitza la setmana novaiorquesa. Demà tenim un dia de viatge llarg. Si trobo wifi intentaré anar donant notícies.

Un petooooooooooooooó a tots

Ah! i si mai dic d'anar a la Xina, digueu-me que NO.

Dia 6 - Tenko!

02/01/2012

Avui havia de ser un dia plàcid i fins i tot avorrit. No teníem res d’especial previst, excepte una de les meves tossuderies: anar a veure el Chelsea hotel. Una cosa que en principi sembla fàcil i, si aconseguia enredar la Marta, arribar a dinar al Katz's Deli (el restaurant on es va rodar l'escena de l’orgasme a Cuando Harry encontró a Sally).

Així que aquest matí hem anat a buscar Lexington i des d’aquesta avinguda enfilar cap al sud per anar a buscar la 23 Street. Aquí les distàncies són taaaaaaaaaaaaaaaaan llargues, que, esclar, no hi penses quan surts de bon matí.

La idea era baixar per Lexington Avenue, visitar l'edifici Chrysler, el mercat de la Estació Central i, tot xino-xano, arribar a la 23th on, suposadament, està el Chelsea Hotel.

A mig camí ha començat a bufar un vent glaçadet, glaçadet, però a part del fred, que finalment ja ha arribat, el dia era clar, amb sol i pocs turistes. El nyus ja van tornant cap a casa. 

Després de visitar el Chrysler (només la recepció i des d’un punt concret: no deixen tafanejar més enllà) i d'intentar entrar al Mercat de la Gran Central Terminal (Tancat. A la porta, l'horari d'obertura marcava les 7:00 a.m., però avui a les 10.30 h encara hi penjava el cartell de “Closed”), hem seguit Lexington avall, fins que hem decidit que el carrer era lleig i hem anat a buscar la paral·lela, la 3 Avenue, ja que el destí era 23 St. entre la 3 Av. i la 2 Av.

El barri ha començat a canviar de cara i l'ambient del carrer també: ni un nyu a la vista. Tothom era autòcton (dintre de lo autòcton que es pot ser a NYC), tan autòcton que hi havia molt oriental i gent jove, tipus estudiant universitari. Els restaurants, més underground, i ple de locals de música. De cop, la Marta, que feia dos dies que em deia que els dits petits dels seus peus estaven engarrotats, diu que li agradaria un massatge als peus (Ella!, que no suporta que li toquin els dits del peus!) He pensat: realment està fatal! I, entre el negocis que omplen els carrers d'aquest zona de Manhattan, cada quatre portes hi ha un massage, manicure, pedicure, relax. Frenem davant l’aparador d’un d’ells i la Marta descobreix al fons unes butacotes i em diu: Aquí. I Jo: Vols que pregunti si fan massatges als peus? Vols dir? Marta: Sí, preguntem.

I ja ens teniu les dues cap dins (jo amb la càmera penjant) A la porta, darrere el mostrador, una oriental a lo Lucy Liu però amb un somriure, ve cap a nosaltres i jo que li pregunto si fan massatges als peus i ella que em diu que sí i crida dues dones que eren dintre.  Two food massage, i ens empeny cap a les butacotes.

I la Marta, darrere meu:  Però, quant costa???

I jo: Excuse me, how much??.  

Ella: Tentuelftuentiminutstuentifo (S’ha de llegir com està escrit)

 I jo: Excuse me, how much?? (Jo també somrient, però amb cara de  “No hauria de portar la càmera tan visible i espero que no se’m noti que no l’entenc”)

Ella, que repeteix: Tentuelftuentiminutstuentifo (sense deixar de somriure)

I les lucylius, que ja les teníem allà, dient-nos que seguéssim cada una a una butacota.

I la Marta: Però, quant és?

 I jo: Crec que ha dit que 20minuts 12$ o 24$... Què fem??

Marta: Venga!

I elles: Sit, sit.

Tot això sense temps de treure’ns  jaqueta, càmera, botes... per l'AMOR DE DÉU, VA HOME VA!!!!!

Ja ens teniu assegudes, cada una a una butacota, amb els pantalons arremangats per sobre els genolls ben travats per sobre, escanyant la circulació de la cuixeta, i aquelles senyores assegudes davant nostre, amb somriure sospitós. I tant sospitós! No era un massatge, era TENKO!

La meva és una dona gran de mitjana edat i a la Marta li ha tocat una de més joveneta.

-Tuenti?, diu, i jo, que tenia una part del meu cervell mig bloquejat, li dic que sí.

-Tuenti, li diu la meva a la noia de la Marta i les dos posen en marxa el  rellotge (com els de cuinar que t’avisen quan el pollastre ja està fet)

I apa! Els peus dins una mini pica i xorro d'aigua calenta, però calenta com per escaldar els pollastres que controlem amb el rellotge. Ai, ai, ai, que no ens entendrem si la cosa es posa lletja. I no, no ens hem entès.

Ella que em tragina les cames, i vinga xorro de crema verda (suposem que hidratant, ara ja tant se val)

Comença el massatge. Primer, cama esquerra, de genoll avall i fins el peu. Senyor, quin mal!

Jo, fent els mundialment coneguts sorolls de ai, ui, i cares de no apretis tant que et quedaràs amb el peu a la mà. I ella mirant-me i fent cara de patir tant o més que jo mentre vaig traient aire per la boca com fent fora l'energia negativa.

Però miro la Marta de reüll i la veig tranquil·la. Seré jo, que estic sensible, penso.

De tant en tant, la meva lucyliu em dona un cop a la cama, moment en que jo obro els ulls i ella em diu amb un somriure i una cara molt dolça: Relax, i torna a treure aire per la boca i jo, la imito. Inspirar, expirar, justament el que vull: PIRAR d'allà!

Quan ha acabat de repassar tot aquest mini peu que tinc, dit per dit, taló, (el d'Aquil·les també) turmell, panxell, bessons i genoll, (ai, ai, que perdré els peus i el menisc) canvi de cama!

Sort que només en tenim dues, perquè la cama dreta ha estat el pitjor, molt més contracturada que l'esquerra. Sabíeu que es poden fer contractures entre els dits??? Doncs jo no ho sabia fina ara.

I quan estic aguantant la respiració, amb el ulls tancats, pensant "No hay dolor, no hay dolor, confessaré tot el que vulguin", sento la veu de la Marta que em diu: Pots demanar que ens facin una foto? I jo: No, no puc ni respirar. Sort que ella ha pogut i aquí teniu el document gràfic.

I quan semblava que la cosa ja estava, tornem-hi amb l'esquerra i un altre cop amb la dreta fins que ha sonat el rellotge de cuina i la Tenko pregunta: tenminumor? I jo: NO, it’s ok, it’s ok.

I ella que entén que OK i, sense deixar d'agafar-me el peu, continua i li diu a la de la Marta que tenminumor. I apareix una altre dona que posa el rellotge a tenminumor.

Ai, Senyor! I la Marta que em diu: demà tindré la cama tan morada que no hauré de portar mitjons.

Passats els tenminumor, abans que de clavar-nos escuradents entre les ungles, les senyores, somrient, ens han eixugat els peus com si ens els volguessin arrencar i penjar-los a la paret, com un trofeu de caça. Sortosament, no ho han aconseguit.

I encara pretenien que descanséssim 10 minuts i fer-nos un massatge a l'esquena! SÍ, HOMEEEEEEE!

-Que NO, que NO, que moltes gràcies, però hem quedat i ja fem tard.

Així que hem sortit d'allà pagant els tuentiminuts més els tenminusmor, però hem de reconèixer que la sensació era la de no tenir peus, ni una contractura, Ah! i la Marta m'ha confessat que el seu somriure no era tal, era el rictus que tenia de serrar les dents i estar concentrada per no pegar-li a la Tenko joveneta quan li tocava els dits.

La resta del dia ja es una altre historia...

Per cert el Katz's Deli no ens ha agradat gens, hi havien tots els nuys que encara no han marxat capa a casa (cua al carrer), i els cambrers, que s'ho creuen d'allò més, antipàtics.

I ara a dormir, a veure si demà matí podem caminar quan posem els peus a terra.

Dia 5 - Harlem

01/01/2012 - Cap a Harlem

Carles: Visca els ñus rebels!!!

(Escolta, aquest excitat de la 6a avingunda va morir a l'estil Mufasa! Tot un homentage a El Rey León!)

Bona missa a Harlem!

"Buenu, buenu, buenu" . No tenim paraules!

Aquest matí ens hem aixecat somiant encara amb nyus caient pel carrer, però amb el pensament posat en un barri de NYC que hem vist molt a les pel·lis però que ens fa cosa anar-hi a  soles.

Així que amb l'esperit "Som-hi!", no som ni serem les primeres noies que van soles a Harlem, i amb l’advertiment clar de la Marta: "no portis la càmera ni res ostentós", hem sortit ben d'horeta de casa, no fos cas que ens perdéssim. La missa comença a les 11.30h però la Marta vol arribar-hi amb temps, i hem anat cap el metro.

L'hem agafat a Lexington amb la 53 (brothers, la nostra parada, al costat del Starbucks de l’hotel Double Tree), un barri podríem dir-ne segur.  És curiós perquè aquesta mateixa línia puja fins el Bronx i el nom dels carrers no canvia. Passa per tota la zona residencial de Central Park; després el mateix carrer ja és Harlem fins que creua el riu i canvia de nom per entrar al Bronx.

La qüestió és que el nom no canvia però el personal que hi ha al metro sí. I quan els pocs blancs que viatjaven al mateix vagó que nosaltres han baixat a la parada que hi ha a  l'alçada del Guggenheim, ens hem quedat ben soles amb tres personatges estranys (recordem que la nit passada va ser cap d’any i crec que aquests tres encara estaven de celebració)  i un negre, o afroamericà per dir-ho políticament correcte, simpàtic i encantador. Encara ens quedaven tres parades i jo ja veia malosos esperant-nos fora.

Al sortir, un moment de desorientació: carrers amples, cases baixes amb escales a l’entrada, botigues on hi venen de tot, i cartells escrits en castellà com "Mi Barrio" o "Carnicería". Però la zona fa més respecte pel que hem sentit a dir que pel que veiem, tot i que sola segueixo pensant que no hi vindria mai. No es veu ni un blanc, al menys a aquest banda de Harlem.

Som a l’East Harlem on hi conviuen les comunitats afroamericana i hispana.

Un cop situades, hem anat caminant de la 116 a la 120 i després dos carrers a l'esquerra.

Estranya imatge la de creuar Park Avenue i, en comptes de trobar botigues de luxe i un passeig al mig, amb arbres il·luminats de llumetes nadalenques, creues per sota la via elevada del tren (la típica imatge de les pel·lis on de nit queden els malosos), n hi trobes cotxes aparcats sota i cases a tocar de la via elevada.

Si, si, aquesta via es Park Avenue.

La següent travessia ja era la nostra. Allà havíem de trobar-nos amb la Bethel Gospel Assembly... i SÍ, hi era! Al carrer 120 amb Madison. 

Una entrada amb escales d'església moderna, o també podria semblar l’exterior d’una escola, i en el hall unes negres estupendes i mudades donant la benvinguda. Quan entres a la sala (ja estaven cantant) unes altres dones amb guants blancs (encara no sé per què els duen, ni ho sabré) t'acompanyen a seure i fan moure la gent del banc perquè et facin lloc.

Així que ja ens teniu amb cara de no saber on érem: si a una missa o a la matiné d’un teatre, assegudes en un banc, rodejades de feligresos que cantaven, a peu dret, al ritme d'un cor de sis cantants amb una solista, dos teclats, bateria i trompetes.

I nosaltres els blanquets que n’érem pocs, molt pocs, allà sense saber ben bé què fer: si asseure’ns, si treure'ns la jaqueta, si estar drets com ells...

Total, que hem triat la millor opció: dretes, i jo jaqueta fora. La Marta no se l'ha tret, no sabeu com ha suat la pobra!, per poder amagar la càmera a la butxaca i poder fer alguna gravació dissimuladament. I ja ens teniu intentant seguir el ritme d'aquells feligresos, impossible de seguir. Tot i que, dos minuts més tard, et sents com en un teatre musical i et trobes seguint els temes: hi ha una pantalla amb la lletra de les cançons-pregàries, tipus kareoke. I piques de mans i mous el cos, una cosa ben estranya, però que passa sense voler, us ho prometo. Ja sabeu que jo no canto i que la meva religió no em permet ballar. Doncs avui ho he fet tot! La Marta ha cantat menys, i això que ella canta bé.

Tan sols puc dir que la cosa va cada cop a més. De cop, el cor i la solista acaben de cantar i surt una donassa mudada i amb un barret, com un  "tocado", de color blanc, i penses: Ara surt la diva. I no! Era la capellana, portava el "alzacuellos" (es diu així? ). I es posa a cantar i diu que hi ha gent nova entre ells i que tothom segui, menys els nous. Així que ja ens teniu a la Marta, a mi i a quatre més, que eren a l'altre banda del passadís central, drets, mentre la resta es queden tots asseguts i mirant-nos, somrient. I la diva que ens comença a donar la benvinguda cantant i a poc a poc, però ben assajat, els feligresos que s'alcen, tot cantant de cara a nosaltres, alhora que ens donen la mà, i vénen cap a nosaltres des d’altres files per saludar-nos, sempre sense deixar de cantar "welcome, welcome...!"

Sincerament, no sabíem si riure, plorar o apretar a córrer. Però he de dir que, a partir d'aquí, et deixes anar i tot és molt emocionant. Tant, que no només hem cantant sinó que se’ns ha escapat alguna llàgrima. Oh, Lord, Hey, Men!!!

S'HA DE VIURE! Si aquí les misses fossin així... Perquè ho fan tot i tot cantant! Es donen la pau però com si fos una alegria o fes temps que no es veiessin. I el cos de Crist… quan es mengen el tros de crispi (si no ho es, s’assembla a un tros de crispi de Kellogg’s) es transformen; igual que quan es prenen el chupito de sang: alcen els braços i van cridant Oh, yeah! I quan donen l'almoina, no passen amb una cistelleta pels bancs; primer et donen un sobre i, quan toca, la gent surt ordenadament de les files, recorre el passadís central i deixa el sobre tancat dins una cistella. I tot això passa mentre la resta canta de cara als que van per el passadís, agraint-los el gest.

MOLT FORT, AIXÒ É MOLT FORT!

I quan hem marxat a mig sermó, el sermó es d'un showman que la gent crida, aplaudeix, riu i s'emociona i el "bishop" fa un autèntic show interpretatiu que pot durar una hora o més, el del meu costat m'ha dit: Are you leaving? i jo: Sí ,com avergonyida. I ell: God Bless You. I em dóna la mà i la senyora del seu costat també m'agafa la mà: God Bless you and thank you for coming. I així amb tota la gent que ens trobàvem fins a la sortida. I nosaltres, en un estat de mig xoc, amb unes llagrimetes tontes que et surten dels ulls sense voler-ho, alhora que et surt un riure fàcil, marxes tot desitjant un bon any a la gent que et va acomiadant i donant-los les gràcies per la rebuda.

Uff... Un altre món està més al nord de Central Park i esperem que no es converteixi en un centre turístic.

Petons família.

 Ah! El nyu, que ahir va quedar estès enmig del carrer, era una nyu, i no, no va ser a l’estil Mufassa. Va ser a l’estil patatassa: va perdre les ulleres lluminoses, una trompeteta d'aquelles que toquen els coions, i diria que alguna cosa més que encara deu buscar.  Jejeje… 

Per cert us envio foto de l’estrena del vestit d’aniversari.

Tot sopant brindem per tots.

Ah! Sabeu on soc???

Demà més.

Dia 4 - Benvingut 2012

31/12/2011    Benvingut  2012

Doncs ja s'ha acabat aquest any 2011.

Tal i com us he dit abans, hem sopat a casa i hem obert la botella de vi de Zinfandel. Bo, molt bo.

Cap a les 10.30 pm, amb el raïm a la butxaca, hem anat cap a la 7a avenue,  paral·lela a la nostra, on, des d’allà, es veu perfectament la bola de Times Square i... oh, oh, sorpresa! Els carrers paral·lels estaven tallats i no es podia passar.

Total que, seguint el ramat de nyus, hem pujat fins la 59, paral·lela al Central Park. Per si no ho recordeu, nosaltres vivim a la 55. Quan hem arribat a dalt, ens han fet passar a una zona rodejada de tanques, convertides ja en unes nyus com els altres.

Hem tingut sort:  amb una part del ramat, hem pogut sortir i arribar a la 7a avenue. Però, agafeu un mapa de NYC i penseu que de la 59, on és la foto, fins a Times tot eren caps.

Vèiem la bola lluuuuuuuny, però la vèiem.
I allà ens teniu, esperant entre nyus disfressats amb ulleres en forma de 2012 que s’il·luminaven fent flashos de llum, hores d'ara deuen ser cecs, barrets de copa gegants i blaus i diademes com corones de l’estàtua de la llibertat, amb el 2012 en comptes de punxes, això sí.

I, de cop, uns crits! La bola que comença a baixar. Els nyus han embogit i quan la bola ha arribat a baix s’ha il·luminat el 2012 i han començat a esclatar focs artificials pel davant i pel darrere. Els nyus no sabien on mirar i nosaltres tampoc. La veritat és que hem acabat mirant endarrere, a uns 200 metres cap el Central Park, l’explosió de focs artificials. Res a envejar als de Blanes o els del Piromusical  de la Mercè que són mooooolt millors!
El nyus excitats, aplaudint i xisclant. La Marta ha fet vídeo i dóna fe que no exagero. I entre moviment de nuca, de nord a sud, ens hem menjat els dotze grans de raïm davant la sorpresa dels nyus. Per cert, era raïm negre i sense pinyol.

I, apa!, cap a casa seguint la riuada de nyus, un dels quals ha quedat estès enmig de la 6ª Avenue a l’ensopegar ves a saber amb què. Potser amb la seva pròpia excitació.

Tota una experiència.

Us enviem el primer petó del 2012. Benvingut!

Ah! Us deixem un vídeo oficial de l’entrada d’aquest 2012, que ho veureu millor.

Video profesional de l'entrada del 2012 des de NYC

Demà, cap a Harlem. (Aquest cop SI)


Siau.

Dia 4 - We wish you a Happy New Year!!!!

31/12/2011 - We wish you a Happy New Year!!!!

Bon dia!

Avui anem a missa a Harlem. Així que toc de diana aviat. Esmorzem de cara a la finestra, veient com el sol comença a il·luminar els gratacels i amb una mica de nervis.

La Marta, prudent, em diu que no agafi la càmera, no cal ostentar. Com que és molt d’hora, anirem caminant un tram i així pujarem per la part de l’East Side, pujant paral·leles a Central Park per Madison Av. i veurem les botigues carissíssimes de totes les marques: Manolo Blahnik, Dior, Valentino, Versace, Ralph Lauren, Dolce & Gabanna, , Miu Miu, Prada, Carolina Herrera, Donna Karan...una al costat del l’altra, tot creuant carrers.

Tot i això, com que és molt d’hora, el carrer és gairebé desert, dóna una pau estranya caminar per Manhattan i creuar-te amb poca gent (no hi ha nyus a la vista). Potser és el barri, que és poc turístic. I les poques persones que ens creuem la majoria són dones amb abrics de mudar (alguna fins i tot el porta de pell, ben ximpleta!) o amb xandall que van i vénen o corren per Central Park. Però que fan amb l’abric????

Arribem a la conclusió que és pura imatge i que, de fet, han sortit a fer una volta pel barri per deixar-se veure entre elles.

La idea d’aquest tour és agafar el bus, el nº 1, que ens deixarà a una travessia de l’església de Harlem. Però nosaltres vinga anar pujant Madison Avenue i el bus que no passa.

I, de cop, les botigues que comencen a obrir i jo que el cor em batega cada cop més ràpid i començo a tenir una sensació de flat. Crec que necessito parar i fer un cafè.

Portem vint carrers, entre luxe, dones perfumades, amb pinta de voler fer exercici, i dependents uniformats obrint botigues de luxe sense clientela. Ni una cafeteria.

Son les 10:30h, ja estem a l’alçada del carrer 86, veiem el cartell que ens indica el Guggenheim Museum , les meves cames ja comencen a avisar de claudicació muscular, el flat va a més (he de dir que no sóc una gran caminadora i aquesta ciutat està construïda sobre unes rocotes que no esmorteeixen les petjades i  que, per acabar-ho d’arrodonir, està formada sobre diferents turons (top of the hill), així que tant puges com baixes. Miro a la Marta i ella tan feliç! De cop i volta, el cervell (en aquestes situacions es posa en marxa de cop) m’avisa d’una situació d’alerta.

Jo: Marta?

M: Si?

Jo: Quins dies vas llegir que es feia la missa?

M: Crec que els dimecres i els diumenges. A les 11.00H?

Jo: Marta?

M: Si?

Jo. Avui és DISSABTE!!!!!!!!

Silenci (creuament de mirades tipus Wallace (jo)  a Scrat (Marta)

Wallace & Scrat

Havíem caminat unes dues milles, que són uns tres quilòmetres i escaig!

Jo: Anem cap el Guggenheim? (llegir en to d’una persona que no té aire als pulmons)

M: Ok

I ja ens teniu davant del museu de mister Solomon. Una gran cua de gent per entrar. 

Decidim creuar i tornar a fer les dues milles pel Central Park.

Així que “amb alegria i amb il·lusió”, farem com els novaiorquesos uns dissabte matí: passejar (sense córrer, això sí) per Central Park. (Pensament meu:” AAAARRGGGGG! No porto la càmera”. La foto del llac és del mòbil. Sort que la Marta porta la càmera petita)

Que fort, ara que hi penso, aquí son  gaire bé les 12, això vol dir que a nosaltres ens queda mig dia per cap d’any, però a vosaltres només sis hores!!!! (Ves quina reflexió més tonta, serà el “riegu” que de tant caminar no m’arriba bé al meu cervellet)

Doncs per activar el “riegu” decidim fer un cafè al costat de casa (hem descobert que a un súper “pijillo” que tenim a tocar, tenen una mini cafeteria amb cafè Illy!!!). Aprofitem per comprar el sopar i el raïm. Així que, ja activada per la cafeïna, pugem a deixar la compra i recollir la meva càmera i “andandu” que encara queda dia.

Tontament ja son les 3 de la tarda (les 9 del vespre a Barna, us queden 3 hores per canviar d’any!!!).

Decidim anar a Brooklyn, aquest cop en metro.

I des d’aquí acomiadem l’últim sol del 2011.

Aprofitem per enviar els últims missatges a casa:

Bon any a tots!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

-Carles: BON ANY!!! QUE TINGUEU UNA EXCEL·LENT ENTRADA EN AQUEST 2012 QUE SERÀ MAGNÍFIC!!!

-Elisenda: Ailoviu, sister!!! Bona entrada d'any!  Si vas a la bogeria de Times Square agafa bé la bossa i a ballaaaaar! Lady Gaga, Justin Bieber i la bola d'Swarovski que he vist com la col·locaven!  Vull fotooooos amb vestit de cumpleeeee!

-Anna: Molt bon any. Disfruteu molt!!!!

-Petons, Papa i mama (adjunto la mama perquè quan haurà obert el correu ja deurà ser per Reis)

I amb l’alegria de saber que vosaltres ja us heu menjat el raïm, nosaltres anem cap a casa que encara farem salat.

Us deixem ballant i celebrant l’entrada del nou any. Nosaltres anem a sopar. 

Després MÉS.

Dia 3 (2ª Part) - Camí de casa

30/12/2011  Camí de casa

Acabem d’arribar a casa de comprar el sopar i he tingut la necessitat d’explicar-vos la nostra tornada a casa.

Hem decidit pujar pel passeig del High Line, tot xino-xano, creuant el Soho (que ja hi tornarem) i cap a la 7ena Avinguda, també anomenada l’Avinguda de la Moda, Fashion Avenue. De fashion només té unes plaques a la vorera amb noms de modistes i estàtues de màquines de cosir, que suposo que tindrà la seva història, però això seria una altra tema. I, horror per mi!, l’entrada als magatzems Macy’s era allà. La Marta que hi vol entrar i jo que detesto els magatzems. Però vaaal, “de acueeerdo”, avui per tu i demà per mi. Cap dins.  El millor, les escales mecàniques, que, encara que no totes, són de fusta, o sigui que conserven les antigues. Així que escales amunt! Primera planta, tot d’home; segona planta, tot d’home; tercera planta, tot d’home; quarta planta, tot d’home... Ja, mig marejades, pensem si hi haurà un Macy’s men i un Macy’s women. Així que tornem-hi!, escales avall. Un cop a a l’entrada i amb els ulls a lo Marujita Díaz, veiem unes dones sortint carregades amb bosses. La Marta decideix que potser la part Women és a la cinquena o sisena planta, “vaaaaa..ara ja estem aquí.” I, vaaa, som-hi! Finalment, arribem a la cinquena i ens endinsem,  creuant burres plenes de roba i maniquins que et barren el pas, col·locats enmig dels passadissos com si fossin clients, i molts nyus remenant i desendreçant la roba.

Descobrim unes escales a mig camí i un cartell que ens indica que estem anant cap a Broadway. Tatxan!!!!! La part femenina és a la zona de l’edifici que dóna a Broadway!

Impressionant. A cada planta hi ha o bé un Starbucks o un Wendy’s o quelcom similar.

Uns vestits de nit dignes de les millors gales de les pel·lícules de Spike Lee, per anar de cap d’any ben guarnides, o d’aquelles festes d’antics alumnes que es posen braçalets de flors i es retroben al gimnàs dels col·les, a l’estil  “Peggy Sue se casó”.

I marques que es repeteixen a totes les plantes com ara la Levis , d’on sortim amb tres texans per la Marta i unes favasses vermelles per mi de la calor que he arribat a passar.

Suposo que, si tens paciència i en saps, triar i remenar es un “xollu”. Però, repeteixo, no és el meu cas.

Així que amb la promesa de tornar-hi amb més calma, sortim d’aquest macro magatzem, (el nostre Corte Inglés és de luxe al seu costat)  per Broadway.

Pujant per Broadway per anar cap a casa, de camí ens trobem que estan fent l’assaig de la baixada de la bola i estan acabant el muntatge dels tres escenaris des d’on demà es donarà l’entrada de l’any amb actuacions musicals i la presència de l’alcalde

Uns nyus nerviosos i cridaners fent fotos enclastats entre les tanques del primer set. Tècnics amunt i avall,  seguretat que fa veure que parla per walkie. “Que passa?, Qui s’amaga al darrera?, Serà Lady Gaga?”.  No, és una assaig dels presentadors repassant els moviments i comprovant que el prompter  funciona (una tele on hi ha el text que han d’anar llegint). “Deuen ser unes estrelles a aquest país”  però nosaltres, com que no sabem qui són i no volem rebre més cops dels nyus, que criden cada cop que veuen un mínim moviment darrere les tanques (perquè no veuen res més, us ho prometo), decidim seguir el nostre camí, que avui ens espera un sopar japo (o uns guris guris, que diria la Marta).

Aixxxx, això es camí de casa.

Un altre escenari

Preparats per tallar carrers

Sense paraules

Ara sí. Bona nit i fins demà.