Dia 07 - Sota zero.

 03/01//2012  Quin Fred!!

Demà tornem cap a casa. Però encara ens queden unes horetes per acabar de passar fred, un fred horrorós que va arribar ahir, com aquell que no vol la cosa.

I marxem demà dia 04, es que....

Teníem un dia ben planejat, cosa que no havíem fet fins ara, que anàvem de "xulillas"" improvisant i sense mapa. Impressionant!.  Havíem fet una reservation via Internet per anar a veure el Memorial 9/11 de les Torres Bessones a les 12.00 a.m. i, després, la Marta volia anar a Macy’s. Jo li havia promès que hi tornaríem, tot i que no hi ha res que m'agradi menys que anar de botigues, ja ho sabeu.

El dia pintava tranquil i assolellat. Per fi un dia descansat, i sí, mami, tot amb metro. Així que les dues daines han sortit de casa amb temps suficient per perdre's, anar a peu una estona fins a l'Empire, uns dotze carrers direcció sud, i d'allà agafar el metro cap el World Trade Center. I ho hem fet, però amb el cos encongit pel fred i pel vent que, quan girava les cantonades del carrer i t'enganxava, feia que les orelles et quedessin com les de Mr. Spock. Estàvem sota cero!!!

Avui, el metro més que un mitjà  de transport era un refugi pel fred. Així que: metro i cap al Word Trade.

Un cop allà el fred era encara més intens: a tocar del mar la cosa es posava dura. He de dir que, quan hem entrat a la oficina on es recullen les entrades per la visita, hem al·lucinat del merchandising que hi ha al voltant de l'atemptat: fotos, imants, llibres, samarretes, records...Uff, impressionant! No tant com l'església que hi ha al davant, la Saint Paul, que durant aquells dies es va convertir en centre d'acollida i on la gent va penjar i omplir la reixa que l'envolta amb missatges i fotos pels familiars desapareguts. Ara la majoria són dins d’unes vitrines.  MOLT FORT!!!

Però tornem a lo nostre. Hem recollit les entrades amb el número de reservation i hem anat a buscar l'entrada del Memorial. Has de passar les obres, unes tres travessies i girant a la dreta hi ha l'entrada. De fet, és l'entrada a les obres de les noves construccions, però et separa una tanca.

Aquí, com a tots els llocs oficials-turístics, també et fan treure tot el que xiuli, deixar-ho en una safata i passar per l'arc detector. I, Senyor! Quin fred! Ara ens hem de treure la jaqueta???!!!  Si, és clar, ni fred, ni re.

El Memorial és, és, és... dir impressionant és poc. A l'espai que ocupaven les torres ara  cada una d'elles són uns cubs buits per on hi vessa aigua, per les quatre parets. 

És com si fossin invertides, com si les torres estiguessin ensorrades dins la terra. Mireu les fotos perquè m'explico fatal. Penseu que feia tant de fred i tant de vent que l'aigua de les "piscines” sortia amunt i quedava gelada a la part del terra on no hi tocava el sol. Hi havien treballadors tirant sal!

Un cop feta la visita hem anat a escalfar-nos, que no esclafar-nos, a uns magatzems. I després, gran idea!, apa!, a menjar una sopa de pollastre al Chinatown!!! Total, són dues parades de metro.

I cap a Chinatown que hi falta gent! Era tard. Al sortir del metro, el sol havia quedat tapat per uns nuvolots i el vent tornava a atacar, així que hem triat "pito, pito” entre dos restaurants.

Ja dins, hem començat a entrar en calor i, gràcies a Déu, aquesta gent et dona dinar encara que siguin les 15.30 h i no fan com a França que, a partir de les 14 h, a  la que entres per la porta et miren amb un somriure maliciós i et diuen amb una amabilitat que els pegaries: Oh, je suis desolé mais la cuisine c'est fermée.

De cop, he recordat a lady Tenko i he pensat: malament, hauríem d’haver anat a un  italià. I sí, ho havia pensat bé. Hem demanat sopa de pollastre o això és el que nosaltres creiem que havíem demanat.

A la carta ho posava ben clar: Soup. Chicken with  corn. És clar que, quan el cambrer ens ha demanat què volíem i li hem dit que chicken soup, ell ha dit alguna cosa que sóc incapaç de transcriure i nosaltres li hem repetit el que volíem. La Marta "hasta " ho ha assenyalat a la carta i ell ha dit alguna cosa com: Aiya, chickanconsup. Ho ha dit sense deixar de moure el cap molt ràpid amunt i avall com afirmant, o com els gossets que abans es portaven al darrere dels cotxes. De segon, un pato Pekin, mitja ració. I aquí sí que no sabem que ens ha preguntat, ni que s'ha auto-respost.

Per fi ha arribat la desitjada i esperada sopa... un caldero de color groc, seria del corn, amb unes coses que suraven i que poc s'assemblaven al pollastre, i una textura… com us ho diria? espessa alhora que mucosa??? Eren clares d'ou!!! Però, d'ou cru! Les coses que suraven eren les clares que de l'escalfor s'havien cuit i la textura era de la clara no cuita, ecs, ecs, ecs, i ecs! El sabor no era dolent, del pollastre tan sols hi havia l'aroma, dels corns, algun n’hi havia. Però, què feia aquella comunió de clares d'ou allà???  Era sopa de clara d’ou cru amb blat i aroma de pollastre!!! Hem decidit que deu ser molt nutritiu i que segur que ens dóna energia. Així hem pres unes cullerades i…ja no podem més, gràcies. Tènkiu. De l’ ànec ja ni us en parlo... 

El compte i com havia promès a la Marta cap a Macy's, que ve a ser un Corte Inglés a lo bèstia.

Família, aquí finalitza la setmana novaiorquesa. Demà tenim un dia de viatge llarg. Si trobo wifi intentaré anar donant notícies.

Un petooooooooooooooó a tots

Ah! i si mai dic d'anar a la Xina, digueu-me que NO.