Dia 07 - Sota zero.

 03/01//2012  Quin Fred!!

Demà tornem cap a casa. Però encara ens queden unes horetes per acabar de passar fred, un fred horrorós que va arribar ahir, com aquell que no vol la cosa.

I marxem demà dia 04, es que....

Teníem un dia ben planejat, cosa que no havíem fet fins ara, que anàvem de "xulillas"" improvisant i sense mapa. Impressionant!.  Havíem fet una reservation via Internet per anar a veure el Memorial 9/11 de les Torres Bessones a les 12.00 a.m. i, després, la Marta volia anar a Macy’s. Jo li havia promès que hi tornaríem, tot i que no hi ha res que m'agradi menys que anar de botigues, ja ho sabeu.

El dia pintava tranquil i assolellat. Per fi un dia descansat, i sí, mami, tot amb metro. Així que les dues daines han sortit de casa amb temps suficient per perdre's, anar a peu una estona fins a l'Empire, uns dotze carrers direcció sud, i d'allà agafar el metro cap el World Trade Center. I ho hem fet, però amb el cos encongit pel fred i pel vent que, quan girava les cantonades del carrer i t'enganxava, feia que les orelles et quedessin com les de Mr. Spock. Estàvem sota cero!!!

Avui, el metro més que un mitjà  de transport era un refugi pel fred. Així que: metro i cap al Word Trade.

Un cop allà el fred era encara més intens: a tocar del mar la cosa es posava dura. He de dir que, quan hem entrat a la oficina on es recullen les entrades per la visita, hem al·lucinat del merchandising que hi ha al voltant de l'atemptat: fotos, imants, llibres, samarretes, records...Uff, impressionant! No tant com l'església que hi ha al davant, la Saint Paul, que durant aquells dies es va convertir en centre d'acollida i on la gent va penjar i omplir la reixa que l'envolta amb missatges i fotos pels familiars desapareguts. Ara la majoria són dins d’unes vitrines.  MOLT FORT!!!

Però tornem a lo nostre. Hem recollit les entrades amb el número de reservation i hem anat a buscar l'entrada del Memorial. Has de passar les obres, unes tres travessies i girant a la dreta hi ha l'entrada. De fet, és l'entrada a les obres de les noves construccions, però et separa una tanca.

Aquí, com a tots els llocs oficials-turístics, també et fan treure tot el que xiuli, deixar-ho en una safata i passar per l'arc detector. I, Senyor! Quin fred! Ara ens hem de treure la jaqueta???!!!  Si, és clar, ni fred, ni re.

El Memorial és, és, és... dir impressionant és poc. A l'espai que ocupaven les torres ara  cada una d'elles són uns cubs buits per on hi vessa aigua, per les quatre parets. 

És com si fossin invertides, com si les torres estiguessin ensorrades dins la terra. Mireu les fotos perquè m'explico fatal. Penseu que feia tant de fred i tant de vent que l'aigua de les "piscines” sortia amunt i quedava gelada a la part del terra on no hi tocava el sol. Hi havien treballadors tirant sal!

Un cop feta la visita hem anat a escalfar-nos, que no esclafar-nos, a uns magatzems. I després, gran idea!, apa!, a menjar una sopa de pollastre al Chinatown!!! Total, són dues parades de metro.

I cap a Chinatown que hi falta gent! Era tard. Al sortir del metro, el sol havia quedat tapat per uns nuvolots i el vent tornava a atacar, així que hem triat "pito, pito” entre dos restaurants.

Ja dins, hem començat a entrar en calor i, gràcies a Déu, aquesta gent et dona dinar encara que siguin les 15.30 h i no fan com a França que, a partir de les 14 h, a  la que entres per la porta et miren amb un somriure maliciós i et diuen amb una amabilitat que els pegaries: Oh, je suis desolé mais la cuisine c'est fermée.

De cop, he recordat a lady Tenko i he pensat: malament, hauríem d’haver anat a un  italià. I sí, ho havia pensat bé. Hem demanat sopa de pollastre o això és el que nosaltres creiem que havíem demanat.

A la carta ho posava ben clar: Soup. Chicken with  corn. És clar que, quan el cambrer ens ha demanat què volíem i li hem dit que chicken soup, ell ha dit alguna cosa que sóc incapaç de transcriure i nosaltres li hem repetit el que volíem. La Marta "hasta " ho ha assenyalat a la carta i ell ha dit alguna cosa com: Aiya, chickanconsup. Ho ha dit sense deixar de moure el cap molt ràpid amunt i avall com afirmant, o com els gossets que abans es portaven al darrere dels cotxes. De segon, un pato Pekin, mitja ració. I aquí sí que no sabem que ens ha preguntat, ni que s'ha auto-respost.

Per fi ha arribat la desitjada i esperada sopa... un caldero de color groc, seria del corn, amb unes coses que suraven i que poc s'assemblaven al pollastre, i una textura… com us ho diria? espessa alhora que mucosa??? Eren clares d'ou!!! Però, d'ou cru! Les coses que suraven eren les clares que de l'escalfor s'havien cuit i la textura era de la clara no cuita, ecs, ecs, ecs, i ecs! El sabor no era dolent, del pollastre tan sols hi havia l'aroma, dels corns, algun n’hi havia. Però, què feia aquella comunió de clares d'ou allà???  Era sopa de clara d’ou cru amb blat i aroma de pollastre!!! Hem decidit que deu ser molt nutritiu i que segur que ens dóna energia. Així hem pres unes cullerades i…ja no podem més, gràcies. Tènkiu. De l’ ànec ja ni us en parlo... 

El compte i com havia promès a la Marta cap a Macy's, que ve a ser un Corte Inglés a lo bèstia.

Família, aquí finalitza la setmana novaiorquesa. Demà tenim un dia de viatge llarg. Si trobo wifi intentaré anar donant notícies.

Un petooooooooooooooó a tots

Ah! i si mai dic d'anar a la Xina, digueu-me que NO.

Dia 6 - Tenko!

02/01/2012

Avui havia de ser un dia plàcid i fins i tot avorrit. No teníem res d’especial previst, excepte una de les meves tossuderies: anar a veure el Chelsea hotel. Una cosa que en principi sembla fàcil i, si aconseguia enredar la Marta, arribar a dinar al Katz's Deli (el restaurant on es va rodar l'escena de l’orgasme a Cuando Harry encontró a Sally).

Així que aquest matí hem anat a buscar Lexington i des d’aquesta avinguda enfilar cap al sud per anar a buscar la 23 Street. Aquí les distàncies són taaaaaaaaaaaaaaaaan llargues, que, esclar, no hi penses quan surts de bon matí.

La idea era baixar per Lexington Avenue, visitar l'edifici Chrysler, el mercat de la Estació Central i, tot xino-xano, arribar a la 23th on, suposadament, està el Chelsea Hotel.

A mig camí ha començat a bufar un vent glaçadet, glaçadet, però a part del fred, que finalment ja ha arribat, el dia era clar, amb sol i pocs turistes. El nyus ja van tornant cap a casa. 

Després de visitar el Chrysler (només la recepció i des d’un punt concret: no deixen tafanejar més enllà) i d'intentar entrar al Mercat de la Gran Central Terminal (Tancat. A la porta, l'horari d'obertura marcava les 7:00 a.m., però avui a les 10.30 h encara hi penjava el cartell de “Closed”), hem seguit Lexington avall, fins que hem decidit que el carrer era lleig i hem anat a buscar la paral·lela, la 3 Avenue, ja que el destí era 23 St. entre la 3 Av. i la 2 Av.

El barri ha començat a canviar de cara i l'ambient del carrer també: ni un nyu a la vista. Tothom era autòcton (dintre de lo autòcton que es pot ser a NYC), tan autòcton que hi havia molt oriental i gent jove, tipus estudiant universitari. Els restaurants, més underground, i ple de locals de música. De cop, la Marta, que feia dos dies que em deia que els dits petits dels seus peus estaven engarrotats, diu que li agradaria un massatge als peus (Ella!, que no suporta que li toquin els dits del peus!) He pensat: realment està fatal! I, entre el negocis que omplen els carrers d'aquest zona de Manhattan, cada quatre portes hi ha un massage, manicure, pedicure, relax. Frenem davant l’aparador d’un d’ells i la Marta descobreix al fons unes butacotes i em diu: Aquí. I Jo: Vols que pregunti si fan massatges als peus? Vols dir? Marta: Sí, preguntem.

I ja ens teniu les dues cap dins (jo amb la càmera penjant) A la porta, darrere el mostrador, una oriental a lo Lucy Liu però amb un somriure, ve cap a nosaltres i jo que li pregunto si fan massatges als peus i ella que em diu que sí i crida dues dones que eren dintre.  Two food massage, i ens empeny cap a les butacotes.

I la Marta, darrere meu:  Però, quant costa???

I jo: Excuse me, how much??.  

Ella: Tentuelftuentiminutstuentifo (S’ha de llegir com està escrit)

 I jo: Excuse me, how much?? (Jo també somrient, però amb cara de  “No hauria de portar la càmera tan visible i espero que no se’m noti que no l’entenc”)

Ella, que repeteix: Tentuelftuentiminutstuentifo (sense deixar de somriure)

I les lucylius, que ja les teníem allà, dient-nos que seguéssim cada una a una butacota.

I la Marta: Però, quant és?

 I jo: Crec que ha dit que 20minuts 12$ o 24$... Què fem??

Marta: Venga!

I elles: Sit, sit.

Tot això sense temps de treure’ns  jaqueta, càmera, botes... per l'AMOR DE DÉU, VA HOME VA!!!!!

Ja ens teniu assegudes, cada una a una butacota, amb els pantalons arremangats per sobre els genolls ben travats per sobre, escanyant la circulació de la cuixeta, i aquelles senyores assegudes davant nostre, amb somriure sospitós. I tant sospitós! No era un massatge, era TENKO!

La meva és una dona gran de mitjana edat i a la Marta li ha tocat una de més joveneta.

-Tuenti?, diu, i jo, que tenia una part del meu cervell mig bloquejat, li dic que sí.

-Tuenti, li diu la meva a la noia de la Marta i les dos posen en marxa el  rellotge (com els de cuinar que t’avisen quan el pollastre ja està fet)

I apa! Els peus dins una mini pica i xorro d'aigua calenta, però calenta com per escaldar els pollastres que controlem amb el rellotge. Ai, ai, ai, que no ens entendrem si la cosa es posa lletja. I no, no ens hem entès.

Ella que em tragina les cames, i vinga xorro de crema verda (suposem que hidratant, ara ja tant se val)

Comença el massatge. Primer, cama esquerra, de genoll avall i fins el peu. Senyor, quin mal!

Jo, fent els mundialment coneguts sorolls de ai, ui, i cares de no apretis tant que et quedaràs amb el peu a la mà. I ella mirant-me i fent cara de patir tant o més que jo mentre vaig traient aire per la boca com fent fora l'energia negativa.

Però miro la Marta de reüll i la veig tranquil·la. Seré jo, que estic sensible, penso.

De tant en tant, la meva lucyliu em dona un cop a la cama, moment en que jo obro els ulls i ella em diu amb un somriure i una cara molt dolça: Relax, i torna a treure aire per la boca i jo, la imito. Inspirar, expirar, justament el que vull: PIRAR d'allà!

Quan ha acabat de repassar tot aquest mini peu que tinc, dit per dit, taló, (el d'Aquil·les també) turmell, panxell, bessons i genoll, (ai, ai, que perdré els peus i el menisc) canvi de cama!

Sort que només en tenim dues, perquè la cama dreta ha estat el pitjor, molt més contracturada que l'esquerra. Sabíeu que es poden fer contractures entre els dits??? Doncs jo no ho sabia fina ara.

I quan estic aguantant la respiració, amb el ulls tancats, pensant "No hay dolor, no hay dolor, confessaré tot el que vulguin", sento la veu de la Marta que em diu: Pots demanar que ens facin una foto? I jo: No, no puc ni respirar. Sort que ella ha pogut i aquí teniu el document gràfic.

I quan semblava que la cosa ja estava, tornem-hi amb l'esquerra i un altre cop amb la dreta fins que ha sonat el rellotge de cuina i la Tenko pregunta: tenminumor? I jo: NO, it’s ok, it’s ok.

I ella que entén que OK i, sense deixar d'agafar-me el peu, continua i li diu a la de la Marta que tenminumor. I apareix una altre dona que posa el rellotge a tenminumor.

Ai, Senyor! I la Marta que em diu: demà tindré la cama tan morada que no hauré de portar mitjons.

Passats els tenminumor, abans que de clavar-nos escuradents entre les ungles, les senyores, somrient, ens han eixugat els peus com si ens els volguessin arrencar i penjar-los a la paret, com un trofeu de caça. Sortosament, no ho han aconseguit.

I encara pretenien que descanséssim 10 minuts i fer-nos un massatge a l'esquena! SÍ, HOMEEEEEEE!

-Que NO, que NO, que moltes gràcies, però hem quedat i ja fem tard.

Així que hem sortit d'allà pagant els tuentiminuts més els tenminusmor, però hem de reconèixer que la sensació era la de no tenir peus, ni una contractura, Ah! i la Marta m'ha confessat que el seu somriure no era tal, era el rictus que tenia de serrar les dents i estar concentrada per no pegar-li a la Tenko joveneta quan li tocava els dits.

La resta del dia ja es una altre historia...

Per cert el Katz's Deli no ens ha agradat gens, hi havien tots els nuys que encara no han marxat capa a casa (cua al carrer), i els cambrers, que s'ho creuen d'allò més, antipàtics.

I ara a dormir, a veure si demà matí podem caminar quan posem els peus a terra.