Aquesta crónica no te fotos, ja es pot entendre...
Dia 1 - Arrival
Uffffff, crec que és el viatge més llarg que recordo.
El vol plàcid, amb alguna turbulència, però tranquil fins que hem començat a baixar cap al JFK que la cosa es movia com el Dragon Khan.
Però, al·leluia!, la veu del comandant que diu: D'aquí a 20 minuts aterrarem a l’aeroport John Fitzgerald Kennedy de Nova York, el temps és bo i hem arribat mitja hora abans del previst.
Ole, ole!
Un cop hem tocat terra, ja hem vist una cosa estranya: l'avió ha sortit de la pista i ha enfilat un caminet que ha quedat a tocar d’una carretera amb els cotxes passant-nos molt a prop. Massa. I allà ens teniu assegudes, amb la il·lusió d'haver arribat mitja hora abans però sense entendre perquè no ens movíem d'aquell lloc.
Al cap de poca estona, un cotxe, amb llums tipus sirena d’alarma, ens passa pel costat però ens ignora i enfila un camí que el porta a la carretera. Després d’uns minuts que es fan llargs, torna el comandant i ens diu que disculpem, però que estem esperant que ens assignin un finger i que en 10 minuts sortirem d’allà.
Ni 10 minuts ni 20 minuts. La mitja hora que havíem guanyat l'hem perdut, i mitja hora més!
Ens han tingut gairebé 1 hora dins de l'avió, esperant que ens assignessin un finger. En fi.
Quan, per fi, han obert les portes, la cua d'Immigració per ensenyar els passaports, deixar les empremtes i fer-nos la foto, anava tant lenta que hem estat una altra hora com a mínim. I és aquí, en aquesta cua, on hem tingut el primer contacte amb els nyus. Els nyus són personatges nerviosos i aborregats que mai miren endavant. Despistats, caminen com si anessin sols pel carrer i només paren quan topen amb el que tenen al davant, com si fossin aquestes aspiradores modernes que van fent fins que xoquen amb algun moble. La diferència és que els nyus, quan topen, com que estan en una fila, no canvien de direcció sinó que es queden amorrats al viatger amb el que han topat, fins que aquest es gira i els diu: Please, keep a distance. Clar que si el nyu és una alemanyota guenya, et mira com dient: Què dius??? i segueix amb el seu nyusisme, com si no anés amb ella. I mires la cua i veus que encara n’hi ha per moooooooooolta estona i t’agafen unes ganes de cridar a la nyu, quan sents el seu alè al clatell: VA HOME VAAAAAAAAA, don’t touch me the coions and respect my space, valquíria!!!
Finalment, unes dones ens indiquen la garita de control de passaports i andandu, cap dins. Encara no entenc com estaven les maletes esperant-nos després de tantes hores.
Però una cosa era certa: ja estàvem a Nova York. La paciència és una gran aliada.
La foto és sortint de la terminal i camí de l’ Air Train, un trenet que recorre totes les terminals. N'he contat sis, més una parada (Federal Circle) on hi ha els cotxes de lloguer i on els minibusos dels hotels recullen als seus clients. És aquí on hem anat a esperar la nostra furgoneta que ens ha portat fins l'hotel on dormim avui.
I aquí estem, esperant menjar xinès. L'hotel és com un motel: només arribar fas el check-in i et donen quatre papers de menjars diferents per trucar i fer la comanda. Fora fa un fred que pela el cutis. Perquè us en feu una idea us diré que he hagut tirar la cigarreta que m'estava fumant, després de catorze hores sense fumar (si, soc fumadora), perquè la mà se'm queia a terra congelada.
Family i amics, bona nit. Aquí son les 2 de la matinada del dia 28, que vol dir que a Barcelona són les 8 del matí del dia 29. Ara ho entenc tot, era el dia dels Innocents.
La crònica de demà ja serà des de NY City.
